Donar les gràcies

El fet de donar les gràcies pot ser tan sols una expressió pronunciada de manera automàtica (gairebé sense pensar) o pot ser quelcom més.

La intenció d’aquesta publicació és exposar una sèrie d’idees, per tal de fomentar la reflexió sobre aquesta qüestió.

Fa alguns dies, vaig llegir a Twitter un fil que tenia com a eix vertebrador el tema de la gratitud. L’havia iniciat una persona que es dedica a confeccionar recursos pedagògics. Comentava que rebia moltes peticions de persones que desitjaven tenir aquells recursos per tal de posar-los en pràctica a l’aula. Algunes persones els sol·licitaven de manera respectuosa, educada; però existia un segment (no sé quin percentatge) que quan els demanaven gairebé li exigien.

La persona que generava aquelles eines es queixava que, de vegades, després d’enviar el recurs o recursos sol·licitats no rebia cap més comunicació, és a dir, que ni tan sols li donaven les gràcies, no mostraven cap mena d’agraïment. I això que els enviava de manera gratuïta.

Aquesta queixa em va fer reflexionar sobre la situació actual dels agraïments, és a dir, sobre el fet de donar les gràcies. Però, abans de continuar, seria bo tenir present el significat exacte d’aquesta expressió.

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), donar les gràcies (a algú) significa atribuir-li un resultat favorable, un mèrit.

En el cas que exposat, el mèrit seria haver creat una sèrie de recursos pedagògics. Però el quid de la qüestió, el que més dubtes ocasionava a qui creava i remetia els recursos, era saber per què algunes persones no li agraïen. De segur que no existeix una sola causa, sinó que es tracta d’un conjunt de raons.

En primer lloc, essent benèvols, es podria pensar que, una vegada obtingut el recurs, aquelles persones s’han oblidat d’agrair-li. Senzillament, s’han despistat. Tal vegada, s’han quedat mirant les musaranyes (aprofito per recomanar la lectura de la publicació que tractava aquesta qüestió: “Mirar les musaranyes”). Perquè quan navegues per internet, sovint comences buscant alguna cosa determinada que t’interessa, d’allí vas a una altra pàgina, després saltes a una altra qüestió… I així de manera successiva fins que, al cap d’una estona, acabes en una pàgina que tracta un tema que poca o nul·la relació té amb el que buscaves en un principi. I aleshores et preguntes com has arribat fins allí. Aquesta possibilitat explicaria i justificaria la manca d’agraïment en resposta a l’enviament dels recursos.

En segon lloc, existeix l’opció que no li hagin agraït per una raó psicològica que, en major o menor mesura, afecta els éssers humans; la hipòtesi que afirma que no s’acostuma a valorar allò que s’ha obtingut de manera gratuïta. Aquesta opció també explicaria, però no sé si justificaria, la manca d’agraïment.

En tercer lloc, es podria pensar que no es tracta pas d’un menyspreu cap a la tasca del creador dels recursos, ni d’una badada, sinó que les xarxes socials, en tractar-se de converses o intercanvis curts i ràpids, tendeixen a obviar l’agraïment o altres qüestions que, potser, ja es considerarien implícites. Això vindria a dir que el fet de no mostrar de manera explícita l’agraïment no ha de significar, obligatòriament, que aquelles persones no li estiguin agraïdes.

En quart lloc, potser aquelles persones formen part d’un grup que té com una de les regles fonamentals de comportament el fet de tenir prohibit expressar agraïment.

Podrien existir altres opcions, però la majoria resultarien menys agradables o simpàtiques que les esmentades fins al moment.

Una altra qüestió, relacionada amb l’anterior encara que totalment diferenciada, seria si és lògic que aquella persona estigués esperant les mostres d’agraïment.

No hi ha dubte que rebre gratitud per alguna cosa que hem fet sempre resulta agradable, ens fa sentir bé i, fins i tot, ens pot estimular a continuar endavant. Però segur que hi ha qui ens aconsellaria que no hem de comptar necessàriament amb aquell agraïment. Sobretot, no hem de dependre d’ell. Per què? Doncs perquè si sempre estem pendent de les mostres de gratitud d’altres persones, estarem en alt grau exposats a la frustració, quan aquestes mostres no facin acte de presència. Respecte a aquesta qüestió, el conegut Dale Carnegie (escriptor, psicòleg, orador…) va expressar: “Esperar gratitud de la gent és desconèixer la naturalesa humana”. Segons sembla, com a mínim en aquest assumpte, no tenia en gaire bona consideració els éssers humans.

Així doncs, no hem de fer favors a ningú? Tampoc no caldria arribar a aquest extrem. Potser el millor seria, quan fem un favor, no acostumar-nos a esperar una mostra d’agraïment. Una altra cosa, ben diferent, és que sigui fàcil de fer o de pensar.

A gairebé tothom li deu haver succeït que en alguna ocasió ha fet un favor i no ha rebut la gratitud que havia previst rebre. Significa això que aquella persona era una desagraïda? Potser sí, atès que aquesta mena de persones també existeixen; però no forçosament ha de ser així. Tal vegada, aquella persona no ens ho va agrair en aquell mateix moment, però un temps més tard ens va fer un favor o ens va ajudar en alguna altra qüestió. I aquesta ajuda, d’alguna manera, vindria a compensar el nostre anterior favor.

Hi ha qui pensarà que si allò ho fem amb convicció, no és necessari esperar la gratitud. Si arriba, ens farà il·lusió, és clar; però si no arriba, tampoc no ens hem de frustrar, sinó que ens ha de reconfortar la sensació d’haver fet el que volíem fer i ens semblava que calia fer. El primer és estar bé amb un mateix.

No obstant això, no està de més mostrar agraïment. Pel que tinc entès, no fa mal a ningú ni costa gaire esforç.

Per finalitzar, caldria pensar si en l’actualitat es dona les gràcies d’igual manera que fa uns anys, o si, per contra, ja no s’acostumen a fer tantes mostres d’agraïment. Podria tenir això alguna cosa a veure amb la situació comentada de Twitter? Suposo que hi haurà opinions per a tots els gustos.


Aquesta publicació té una continuació (o resposta) a “De res”. Recomano llegir-la.


En algun lloc d’un llibre hi ha una frase esperant-nos per donar-li sentit a l’existència”.

Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616). Novel·lista, poeta i dramaturg espanyol.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Què t’ha semblat aquesta publicació? Penses que actualment es dona les gràcies poques vegades?

M’agradaria saber la teva opinió.


Et convido a llegir altres publicacions de la web.

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

6 comentaris a “Donar les gràcies”

  1. Bona feina!!! M’ha agradat molt … Penso que és molt important pensar que l’altruïsme de fet busca millorar el col•lectiu a través dels gestos individuals… Per tant sense esperar res a canvi… Aquests són els gestos que tenen més valor!
    Al mateix temps fa molts anys que practico o almenys intento el ser agraït, mai podem saber l’esforç que li ha costat a l’altre el seu gest!!!

    Altre cop, bona feina i gràcies per compartir aquestes reflexions!!!

    Respon
  2. Jo tinc la costum de donar sempre les gracies, fins i tot quan en cedeixen el pas a les voreres, deu de ser que ja tinc una edat, però crec que generalment es donen poc les gràcies.

    Respon
  3. Pesonalment crec que mai està de més agrair un acte fet per a mi per una altra persona de manera totalment altruista.
    Crec que és una manera d’expressar al benefactor que sincerament valore allò que ha fet per mi.
    És el MÍNIM que puc fer.

    Respon

Feu un comentari