Si busquem per internet la definició de la paraula empatia, hi podrem trobar moltes, algunes de les quals són les següents:
L’empatia és la capacitat de comprendre i compartir els sentiments d’altres persones.
L’empatia ens permet veure les coses des de la perspectiva de l’altra persona en lloc de la nostra.
L’empatia és la intenció de comprendre l’estat emocional de l’altra persona, és l’experiència d’entendre la condició de l’altra persona des de la seva perspectiva, fet que implica posar-se a la seva pell, sentir de veritat allò que l’altra persona està experimentant, sobretot quan està passant per un mal moment.
L’empatia és la participació efectiva i, en general, emotiva d’una persona en una realitat aliena.
En l’aspecte lingüístic, empatia és una paraula que en grec antic estava formada per dues parts, una amb el significat de “dins” o “a l’interior” i l’altra de “patiment” o “el que està succeint”.
Després de llegir totes aquestes definicions, si volguéssim explicar-ho amb les nostres pròpies paraules, d’una manera planera, es podria resumir en què l’empatia és l’intent d’entendre pel que està passant l’altra persona, sobretot quan es tracta de situacions negatives. Cal tenir en compte que he assenyalat amb negreta, de manera intencionada, la paraula intent. A aquesta qüestió m’hi referiré al final de la publicació.
Segons les persones expertes en la matèria, existeixen diferents classes d’empatia, que són les següents:
- Empatia cognitiva. Implica posar-se en el lloc de l’altra persona i així veure com pensa, per comunicar-nos de manera efectiva.
- Empatia emocional. En ella es dona una connexió instantània, podem sentir allò que l’altra persona sent.
- Preocupació o solidaritat empàtica. És el nivell màxim d’empatia. Implica preocupar-se pel que pensa i sent l’altra persona, però alhora fer alguna cosa per millorar-ho. És la veritable virtut de l’empatia, està en el benefici dels qui ens envolten.
Segons sembla, l’empatia és una qualitat innata de les persones, és a dir, que tothom és capaç d’identificar les emocions d’altres persones i comparar-les amb les pròpies. La diferència està en el grau en què es posseeix aquesta qualitat. Dit amb altres paraules, que tothom en té, però mentre algunes persones en tenen molta, d’altres en tenen molt poca. Això sí que em quadra amb la naturalesa dels éssers humans. Tots coneixem persones que de seguida semblen voler ajudar-te, que intenten entendre el que et succeeix (torno a posar en negreta el verb intentar). En canvi, també tots coneixem persones que no és que no puguin entendre el que et passa, sinó que ni tan sols fan el més mínim esforç per intentar-ho. Com se sol dir, al món hi ha persones de tota mena.
Potser t’estaràs preguntant quan va aparèixer el concepte d’empatia. Doncs és molt més antic del que ens podríem pensar. Es tracta d’un concepte que va ser emprat per primera vegada l’any 1873 per Robert Vischer, un historiador d’art i filòsof alemany, que va utilitzar la paraula einfühlung a la seva tesi doctoral, per abordar els sentiments provocats per les obres d’art. Posteriorment, el 1903, el psicòleg Wilhelm Wundt va utilitzar el mateix terme en el context de les relacions humanes. I el 1909 el també psicòleg Edward Bradford Titchener va encunyar el terme “empatia”, tal com el coneixem actualment.
Com augmentar l’empatia
Sembla que es tracta d’una qualitat que es pot cultivar i augmentar mitjançant l’educació en valors, és a dir, que qualsevol persona pot aprendre a ser empàtica, o a ser més empàtica. I algunes maneres de fer-ho són les següents:
- Pensar en l’altra persona.
- Sortir del nostre món.
- Practicar l’escolta activa.
- Llegir entre línies.
- Dir adeu als prejudicis.
- Cultivar l’interès genuí pels altres.
- Jugar a posar-se en moltes pells.
Excés d’empatia
Així com pot semblar lògic voler augmentar l’empatia, potser no ho sembla tant el fet de voler-la reduir. Però aquesta visió canvia si tenim en compte que hi ha persones que pateixen la síndrome per excés d’empatia o desgast per compassió. Aquestes persones són com una antena de llarg abast que absorbeixen les emocions del seu voltant. I si no se sap gestionar tal sobrecàrrega d’emocions, les persones s’acaben posant tant en la pell dels altres que és com si s’enverinessin per excés de compassió. Fins i tot, poden arribar a sentir culpabilitat pel dolor que experimenten les altres persones.
Es tracta d’un trastorn seriós, d’un patiment molt esgotador del que no se’n parla gaire i que hauríem de conèixer i tenir en consideració. Per exemple, al llibre “Les dones que estimen psicòpates”, de Sandra L. Brown, hi ha un aspecte que no ens pot deixar indiferents. És el cas de les persones que poden arribar a entendre (fins i tot justificar) el comportament psicopàtic de les seves parelles. L’excés d’empatia incapacita aquestes persones per identificar amb claredat que la persona que tenen davant seu les està maltractant i poden arribar a inventar-se sofisticades justificacions als actes violents.
Reflexió final
Per al final he deixat una reflexió que havia iniciat cap al principi de la publicació, quan he destacat algunes vegades el verb intentar, escrivint-lo en negreta. Com he dit, ho he fet de manera intencionada. I ha estat així perquè sempre he pensat que existeixen situacions o experiències en la vida de gairebé qualsevol persona que la resta de mortals, per molt que ho intentin, si no les han viscut els resultarà molt difícil d’entendre, per molta empatia que tinguin. Acostumen a ser vivències dramàtiques que la gran majoria de persones, per sort, mai no hauran de patir, però algunes persones tenen la desgràcia de fer-ho. Precisament, el caràcter minoritari és el que fa que la majoria de persones no es puguin fer realment una idea del que suposa haver patit aquella situació. Només l’aconseguiran les persones que, amb anterioritat, en major o menor grau, l’han patit. Dit de manera resumida, que hi ha situacions personals minoritàries que moltes persones, per molt que ho intentin, mai no podran entendre. Ho intentaran, i això sol ja és digne de menció (perquè d’altres no faran ni l’intent), però en la majoria de casos en això es quedarà, en un intent.
Desitjo que aquesta publicació t’hagi agradat i, tant si ha estat així com si no, t’agrairia molt que comentessis què t’ha semblat. Ho pots fer a continuació.
Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.
Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.
“El plaer de llegir és doble quan es viu amb una altra persona amb qui compartir els llibres”.
Katherine Mansfield, pseudònim de Kathleen Beauchamp (1888-1923), escriptora modernista d’origen neozelandès.
Si tothom tingués empatia, i fos capaç de no intentar sinó aplicar-la, el món seria millor. No sé si hi ha algun estudi científic que reflecteixi que les dones som (en general) més empàtiques que els homes; però pel que he pogut observar al meu entorn, el gènere femení té aquesta emoció més desenvolupada que el masculí. Moltes de les crueltats que passen al món són perquè les persones que les exerceixen o les motiven, no són empàtiques amb els seus prògims: guerres, abús de dones i menors, psicòpates, violadors, etc.
Independentment de la bondat interior de cadascú, suposant que l’individu no en tingués, si fos empàtic segurament no es cometrien tantes barbaritats. És la meva humil opinió.
Desconec si existeix algun estudi que relacioni el gènere amb el grau d’empatia, però seria bo saber-ho.
El que està clar és que si tothom mirés d’aplicar més sovint l’empatia, moltes qüestions es podrien solucionar sense haver d’arribar a un conflicte. Malauradament, aquests tenen lloc massa sovint.
Moltes gràcies per comentar.
El tema és molt interessant i la publicació m’ha agradat molt.
Moltes gràcies.
Aquesta és una qüestió important, que tothom hauria de tenir en compte.
Totalment d’acord. Gràcies per comentar.